Un repte educatiu i una oportunitat de teixir aliances
Si algú ens atura pel carrer i ens demana si els infants han d’aprendre ciència a l’escola, segurament no dubtarem a respondre amb un sí rotund. Però… Per què és tan important? Aturar-se a reflexionar sobre aquesta pregunta és necessari per revisar si les idees i pràctiques adquirides responen als nostres objectius d’avui. D’aquesta manera, en cas contrari, podrem modificar tot allò que sigui necessari per ajustar-ho a les necessitats actuals.
Què és la ciència?
El millor és començar pel principi, és a dir, preguntant-nos què és la ciència. Hi ha disciplines senceres, com ara la filosofia de la ciència, encarregades de reflexionar i proposar respostes sobre aquesta qüestió. El debat és plural i necessari, però actualment hi ha un ampli consens en definir la ciència com una activitat humana, dedicada a construir coneixement, que ens permet interpretar els fets del món en què vivim i poder-ne fer prediccions.
Considerar la ciència com una activitat humana implica que, en el seu dia a dia, les seves pràctiques i teories no queden exemptes de ser instrumentalitzades per diferents ideologies. Implica, també, que la ciència no és aliena als problemes socials com ara discriminacions per motius de gènere o raça, els abusos de poder, la desigualtat econòmica…
Tot i això, el coneixement que la ciència construeix està subjecte a les evidències, que permeten verificar si l’explicació que hem fet és adequada o no. Per tant, és una activitat que genera un coneixement contrastable, no subjecte a opinions (sí a modificacions), i amb aplicacions increïblement potents. Tant aquest coneixement, com les seves aplicacions han canviat el món i ho continuaran fent. Per tant, estem parlant d’una activitat extraordinàriament influent en la societat i en el nostre dia a dia.
Per aquest motiu, si volem formar persones crítiques i capaces d’interpretar i actuar en el seu entorn amb consciència, és imprescindible que entenguin què és la ciència i quins són els mètodes de coneixement en els quals es fonamenta totes les seves aplicacions. L’alfabetització científica, doncs, és bàsica i imprescindible. Una persona educada en el segle XXI no només ha de saber matemàtiques, i llegir i escriure; també ha de tenir alguns coneixements científics i tecnològics essencials. Per exemple, ha de comprendre com arriba l’energia a la seva llar, l’equilibri en el qual viuen tots els éssers vius i com es pot trencar, què passa quan enviem un material a reciclar, etc.
La pandèmia actual encara ha mostrat de forma més evident la importància dels coneixements científics bàsics: necessitem entendre el procés de producció, validació i comercialització d’un fàrmac, el procés que recorre un article científic abans de ser publicat, etc.
Quina ciència s’ha d’ensenyar?
Aprendre aquests i altres continguts és útil per habitar al món amb consciència. Tanmateix, el més important és entrenar als infants a pensar amb una de les millors eines que ha creat la humanitat per fer-ho. En aquest sentit, els haurem d’ensenyar a fer ciència.
Quan parlem de fer ciència, sovint pensem en laboratoris, bates i moltes matemàtiques. Però totes aquestes coses formen part d’una imatge estereotipada d’aquesta disciplina. Per ensenyar fer ciència cal parar atenció a aquelles activitats que ens ensenyen a pensar de manera científica: observar l’entorn, fer-nos bones preguntes sobre el seu funcionament, construir explicacions plausibles per respondre-les, i saber com idear experiments amb els quals puguem contrastar la veracitat de les nostres hipòtesis.
Si aprenem a fer tot això, aprendrem a desenvolupar el pensament crític, a argumentar bé els nostres raonaments, a observar el món i fer-nos les preguntes adequades per entendre’l millor. A més, serem conscients de la importància de saber desestimar: de poder dir “no en sé prou” o “no tinc prou informació” per a formar-me una opinió sobre aquest tema.
Aquesta és una de les principals capacitats que aporta el pensament científic: ser rigorós i acurat a l’hora de treure conclusions, però fer-ho sense precipitar-se.
Qui ha d’ensenyar ciència?
Formar als infants de la nostra societat és una responsabilitat col·lectiva. De la mateixa manera que famílies i l’escola han d’anar de la mà en molt aspectes, quan parlem de ciència, és important que molts agents socials uneixin forces per aconseguir èxits en l’aprenentatge.
El col·lectiu docent és un agent molt important i està a primera línia de foc, però n’hi ha molts més que podem i hem de ser partícips d’aquest repte: els grups de recerca educativa, la comunitat científica, els mitjans de comunicació i les organitzacions comunitàries o privades orientades a dissenyar i desenvolupar projectes per al món educatiu.
Si tots aquests agents diversos unim esforços per treballar de manera col·laborativa, serà molt més senzill millorar l’ensenyament-aprenentatge de la ciència. Per fer-ho, és important escoltar-nos mútuament i aportar les nostres visions, potencials i experiències particulars, en pro d’aquest objectiu comú: potenciar l’alfabetització científica per incrementar el pensament crític i la capacitat d’analitzar, opinar i actuar des del rigor.
A l’equip d’Eduxarxa ens il·lusiona i apassiona participar d’aquest repte educatiu desenvolupant projectes com ara Recerkids and Missió Alba: dos programes educatius que ja tenen 5 i 3 anys de trajectòria, respectivament, i en els quals milers d’alumnes d’escoles de Primària de Catalunya (en el cas de Recerkids) i d’Espanya (en el cas de Missió Alba) ja han treballat des de les seves aules fent ciència, i en contacte amb personal investigador del CREAF i altres centres de recerca i universitats de Catalunya i del mateix Sincrotró Alba.
Tenim moltes ganes de continuar oferint eines i recursos educatius a les escoles, instituts i museus, en col·laboració amb grups de recerca i institucions científiques, per ajudar els infants i joves aprendre ciència, fent ciència.
