Ciutats educadores: territoris de confiança

Educació i compromís per a la Justícia Global i Ambiental

 

La dècada que acabem d’estrenar ens planteja reptes colossals: afrontar una pandèmia, frenar l’escalfament global, aturar l’increment de les desigualtats socials, combatre la fam i la pobresa, aturar les violències masclistes, protegir la biodiversitat, etc.

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) posen noms i cognoms a totes aquestes necessitats. Reptes antics rebatejats de bell nou. Molts projectes educatius s’enfoquen a difondre els ODS entre infants, joves i ciutadania en general. Això és una bona notícia. La mala notícia és que la majoria d’informes socials i ambientals indiquen que, actualment, en lloc d’avançar cap a l’assoliment d’aquests objectius, allò que fem és allunyar-nos-en. Correm enrere i a cegues, sense gosar mirar el deteriorament que ens envolta. Fins que ens entrebanquem i acabem enfangats en la misèria que hem contribuït a crear. Què podem fer?

No hi ha mètodes màgics ni estratègies simples per implementar el conjunt de canvis necessaris a escala global. Però tenim la responsabilitat de fer tot allò que estigui a les nostres mans amb les capacitats i eines de què disposem.

Si alguna cosa caracteritza l’espècie humana és la nostra capacitat d’aprendre i, en conseqüència, de modificar pensaments, hàbits i tècniques. Què hem d’aprendre, doncs, per actuar de forma efectiva davant la crisi planetària? Com podem acompanyar els infants i joves en aquest context d’incertesa i tensió creixent? D’entre tots els valors, procediments i coneixements possibles, avui ens sembla útil ressaltar la importància de la confiança.

La confiança és la base de qualsevol relació social. En què consisteix? Hi ha una dinàmica grupal per promoure la confiança en què una persona, dempeus, es deixa caure enrere i una altra l’agafa abans que caigui a terra. No se’ns acudeix millor manera d’explicar què és la confiança que aquesta: tenir la certesa que quan estiguis a punt de caure, algú t’acollirà i frenarà el cop. Saber que els altres volen el teu bé i es faran càrrec de protegir-te quan les coses vagin maldades. Sentir, en definitiva, que ets part d’una comunitat i tens una xarxa de suport.

 

 

Una societat sense confiança és una societat en què predominen l’aïllament, la tensió i l’agressivitat. Una persona sense confiança en les altres difícilment pot confiar en si mateixa. Perdre la confiança ens genera inseguretat i estrès, activa una sensació d’alerta permanent que, si perdura de forma prolongada en el temps, pot malmetre el nostre sistema nerviós i derivar en trastorns de salut mental. Sense confiança no hi ha benestar ni compromís.

És evident que, en la situació de precarietat i desigualtat imperant, hi ha mil i una raons objectives per la desconfiança i la desesperança. La llista de danys i greuges és immensa. Però, si volem millorar el món, com deia Gramsci, el pessimisme de la raó ha d’anar acompanyat de l’optimisme de la voluntat. Cap aquesta direcció apuntava també l’Arcadi Oliveres, en una de les darreres entrevistes que ha ofert als mitjans, en la recta final de la seva vida: no ens podem permetre perdre l’esperança.

Si volem educar per a la Justícia Global i Ambiental és necessari incentivar la capacitat d’anàlisi i el pensament crític. Comprendre que el món està teixit amb molts fils i que, malauradament, un de ben gruixut és la competitivitat ferotge i la injustícia. Però també cal educar-nos en la confiança. Confiar mútuament és un primer pas imprescindible per poder cooperar i cocrear, les bases de la innovació social.

Hem d’aprendre, doncs, a restaurar la confiança i això no és un repte individual sinó col·lectiu. Podem perdre la confiança en una persona, en un projecte, en una organització. Això ens pot passar moltes vegades i, sovint, de forma ben justificada. Però no podem perdre la confiança en nosaltres ni en la societat sencera. Com a mínim, no podem fer-ho eternament.

 

 

Ara bé, per confiar, les persones necessitem sentir-nos acollides, respectades, valorades i segures. Les nostres llars, escoles, barris i ciutats han de ser territoris de confiança. I això implica teixir comunitat, dotar-nos d’espais de trobada i relació amigable, generar mecanismes de participació, mediació i resolució de conflictes. Implica, sobretot, afavorir el benestar i l’equitat des de totes les instàncies. 

Cal, per tant, garantir els drets humans, socials i culturals mitjançant polítiques públiques valentes, que posin les cures al centre. No podem dir que promovem ciutats educadores i tancar els ulls davant la crisi habitacional, econòmica i/o psicològica d’una part creixent de la població. És una incoherència. Treballar per l’equitat educativa i lluitar pel benestar social són dues línies d’acció que han d’avançar en paral·lel perquè una depèn de l’altra i viceversa.

Compartim els malestars. Escoltem-nos. Acompanyem-nos en la desorientació, la tristesa i l’angoixa. També en l’alegria! Expliquem-nos els problemes i els desitjos. Fem-nos confiança per cercar junts les millors solucions. Unim tots els recursos possibles. Empoderem-nos. Imaginem altres formes de vida i assagem-les. Provem-ho.

Si la seguretat afectiva i econòmica de les persones minva, la confiança s’anirà esmicolant i creixerà el temor i l’agressivitat. Si l’aliment del feixisme és la por, cal que ens nodrim de confiança. Teixim comunitat. Cuidem-nos. Eduquem-nos en la cooperació, l’equitat i l’empatia. És més necessari que mai.

Entrades recomanades